Aplicació de tècniques de Routing en línies d’autobusos d’aportació

Sovint, les línies d’altes prestacions de transport públic col·lectiu, com ara els corredors que uneixen el centre de la ciutat amb els barris i nuclis perifèrics, presenten un trade-off entre l’oferta diferencial d’accessibilitat (parades freqüents, cobertura en tot el territori) i uns costos i temps de viatge favorables als usuaris. En aquest sentit, és necessària la dotació de línies d’aportació o feeder en nuclis residencials allunyats del centre per a permetre l’accés de la població resident a la xarxa de TPC (transport públic col·lectiu) d’altes prestacions. Així doncs, aquest treball pretén definir l’estructura logística de les línies d’aportació, de forma que es minimitzin els costos d’operació i, al mateix temps, es maximitzin les prestacions als usuaris, tot garantint un accés ràpid a la xarxa bàsica de TPC d’altes prestacions. El disseny de línies d’aportació que alimenten una línia o corredor principal és un camp encara poc explorat dins el coneixement i la metodologia existent dedicada al disseny de rutes de transport col·lectiu. En aquest sentit, es desenvoluparà un model basat en aproximacions continues (Daganzo, 2007) que permetrà definir el valor òptim de les variables de decisió de les línies d’aportació (interval de pas, nombre de parades, espaiament, nombre d’estacions de cobertura, longitud de la xarxa) a partir dels paràmetres de costos d’operació i atributs dels usuaris. Paral·lelament, es desenvoluparà també un model discret, basat en un graf que representi la geometria del problema, i que permetrà resoldre’l de manera òptima tenint en compte certs condicionants, com per exemple el fet que la localització de les parades ha d’estar establerta a priori. Aquests models consistiran en unes funcions objectiu de costos que caldrà minimitzar per trobar quins valors de les variables de decisió els minimitzen. Els models s’aplicaran de manera combinada a diferents ciutats amb característiques diferents per a determinar l’estructura òptima de la xarxa, les prestacions aconseguides i les diferències entre els dos models, tant pel que fa a la metodologia com als resultats obtinguts. Els resultats obtinguts en aquest treball han estat concloents. Un cop aplicat el model el resultat principal obtingut és el fet que, a mesura que augmenta la població i l’àrea a cobrir per les rutes d’aportació, el nombre de línies i de parades òptimes també augmenta. Tanmateix, aquest augment s’esdevé en una proporció inferior.. D’altra bada, aquest fenomen no es trasllada a la freqüència òptima. Augmentant la població o l’àrea, es necessiten més línies i parades, però, en canvi, la freqüència òptima es manté pràcticament constant