El debat de la nació: una nota sobre l’anomenat protonacionalisme

At the end of the XX century, a radical new form of writing –and conceiving- the history of nations began. Eric J. Hobsbawm was, without doubt, one the architects of this paradigm shift, as well as Ernest Gellner, Benedict Anderson and others authors who were no less daring and iconoclastic. The result of it all was a breakdown with the classic historiograhy –and sociology- of nations, the clarification of some old controversies and, finally, the breakthrough of a certain number of new questions. The so called protonationalism –a Hobsbawms term- is one of these pending –or not yet full solved- questions. The author suggests that the nation’s modernizing paradigm would be more consistent if it incorporated the detailed analysis of some regional paths in the Early Modern EuropeHacia finales del siglo XX la historia de las naciones se empezó a escribir –y a concebir- de una manera radicalmente nueva. Eric J. Hobsbawm fue, sin duda, uno de los artífices de este cambio de paradigma, junto con Ernest Gellner, Benedict Anderson y otros autores no menos osados y iconoclastas. El resultado de todo ello fue una ruptura con la historiografía –y la sociología- clásica de las naciones; el esclarecimiento de algunas controversias antiguas; y, finalmente, la irrupción de un cierto número de interrogantes nuevos. El llamado protonacionalismo –un término de Hobsbawm mismo- es una de estas cuestiones pendientes o no del todo solucionadas todavía. El autor sugiere que el paradigma modernitzador de la nación ganaría consistencia si se incorporaba el análisis detallado de algunas trayectorias regionales de la Europa modernaCap a finals del segle XX la història de les nacions es va començar a escriure –i a concebre- d’una manera radicalment nova. Eric J. Hobsbawm va ser, sens dubte, un dels artífexs d’aquest canvi de paradigma, juntament amb Ernest Gellner, Benedict Anderson i altres autors no pas menys agosarats i iconoclastes. El resultat de tot plegat va ser un trencament amb la historiografia –i la sociologia- clàssica de les nacions; l’esclariment d’algunes controvèrsies antigues; i, finalment, la irrupció d’un cert nombre d’interrogants nous. L’anomenat protonacionalisme –un terme de Hobsbawm mateix- és una d’aquestes qüestions pendents o no del tot solucionades encara. L’autor suggereix que el paradigma modernitzador de la nació guanyaria consistència si hom incorporava l’anàlisi detallada d’algunes trajectòries regionals de l’Europa modern