Tornar a casa

A l\u27última escena de Suite, l\u27obra amb què Carles Batlle i Jordà (Barcelona, 1963) va guanyar el Premi SGAE 1999, hi ha un moment memorable i crucial en el qual l\u27espectador observa el collapse -«com un castell de cartes»- d\u27una casa de nines sobre el terra d\u27una típica sala d\u27estar. Es tracta d\u27una metàfora d\u27inestabilitat domèstica i també d\u27inestabilitat global, una imatge amb ressonàncies intertextuals que entrelliguen la dramatúrgia de Batlle amb la d\u27Ibsen -i fins i tot la de Benet i Jornet (penso en aquell teatret en flames a l\u27escena final d\u27E.R). Després d\u27aquest moment crucial, una de les preguntes que queda sense resoldre és si el personatge de Berta, desorientada i confusa dins la suite d\u27un hotel qualsevol, tornarà a la casa, a la imatge-miratge de la domesticitat burgesa europea (i a un matrimoni sense fonaments) o bé si fugirà a un espai més exòtic, a les muntanyes, o potser a Essaouira, a l\u27Àfrica del Nord, a l\u27indret que ha envaït els seus somnis i els seus records