El teatre català: drames públics i privats

Amb l\u27arribada dels anys 1990, dues sales de teatre públic ostensiblement sumptuoses, el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el nou Teatre Lliure, van alçar-se en el paisatge teatral barceloni com a Hoes decisius de disputa. Cadascuna va esdevenir un camp de bataHa artistic i polític, un tema destacat de debat i discussió, i de vegades un lloc d\u27espectacle públic. Potser el drama públic més carnavalesc que va tenir lloc durant aquest període és el protagonitzat per la indeleble presencia de l’actor/ director Josep M. Flotats, l\u27infructuós periode del qual al timó del TNC, que va acabar amb la seva humiliant destitució poc despres de la inauguració oficial del teatre l\u27any 1997, va omplir durant anys les pàgines de la premsa diària amb un deliri de «política, arquitectura, dinero, teatro, insultos, vanidades, vindicaciones» i fins i tot «algun puñetazo». En resum, va ser «Shakespeare puro», com va sugerir encertadament Victor-M. Amela ales pàgines de La Vanguardia