Tiempo mexicano : Miguel Ángel Tenorio y la teatralización del imaginario mítico contemporáneo

Incorporada a su gramática dramatúrgica la perspectiva nacionalista de Rodolfo Usigli, Miguel Ángel Tenorio ha ido cuestionando, a lo largo de toda su producción, las figuras clásicas del imaginario mexicano para investigar una distinta representación del perfil histórico nacional. Con Travesía guadalupana(1996), que coloca en la actualidad contemporánea a los más poderosos personajes del pasado mitológico (Tonantzin, Coatlicue, Huitzilopochtli, Coyolxauhqui, Tezcatlipoca y Tlazoltéotl), Tenorio dibuja un viaje en las imágenes del estatuto ontológico de la memoria mítica y lleva al espectador al espacio circular de una superficie cronológica abierta, donde los distintos niveles temporales coinciden en un único supertiempo.Including in his theatrical grammar the Rodolfo Usigli's nationalist perspective, Miguel Ángel Tenorio has been questioning throughout his whole production the traditional figures of the Mexican past in order to find a new representation of the historical profile of his nation. With Travesía guadalupana(1996), which places in the contemporary world the most powerful characters of the ancient mythology (Tonantzin, Coatlicue, Huitzilopochtli, Coyolxauhqui, Tezcatlipoca, Tlazoltéotl), Tenorio marks a journey through the images of the ontological statute of the mythical memory that leads the spectator toward the circular space of an open chronological surface, where different levels of time join into a unique supertime.Incorporada a la seva gramàtica dramatúrgica la perspectiva nacionalista de Rodolfo Usigli, Miguel Ángel Tenorio ha anat qüestionant, al llarg de tota la seva producció, les figures clàssiques de l'imaginari mexicà per investigar una representació diferent del perfil històric nacional. Amb Travesía guadalupana(1996), que posa en l'actualitat contemporània als més poderosos personatges del passat mitològic (Tonantzin, Coatlicue, Huitzilopochtli, Coyolxauhqui, Tezcatlipoca y Tlazoltéotl), Tenorio dibuixa un viatge en les imatges de l'estatut ontològic de la memòria mítica i porta a l'espectador a l'espai circular d'una superfície cronològica oberta, on els diferents nivells temporals coincideixen en un únic supertemps