Corporaciones locales y desarrollo económico ante la crisis y el afianzamiento de las centralidades periféricas

Ante la uniformidad de una praxis económico global sobre la crisis, basado exclusivamente en medidas restrictivas, surgen algunas voces cualificadas que ponen el acento en el desarrollo de políticas tendentes a la reactivación de la economía desde los diversos ámbitos territoriales. Si este axioma lo trasladamos a las Corporaciones Locales, podemos comprobar que este debate no se ha producido o se ha diluido tras el pragmatismo de la lógica de la reducción presupuestaria. En este contexto, tras una dilatada historia en el desarrollo de las economías locales, se debe, máxime en tiempo de crisis, priorizar y legitimar internamente las políticas y programas que en esta materia se puedan abordar desde los propios municipios y por extensión, desde las entidades locales. Ello conlleva un cambio de modelo y paradigma que tome como núcleo de su estrategia el capital intelectual disponible, la identificación de nuevos negocios públicos bajo principios de sostenibilidad y el desarrollo de microproyectos urbanos que ahonden en paliar el efecto de la crisis desde la participación y el conocimiento contextual y no signifiquen, en su conjunto, un coste de oportunidad. Paralelamente, estos últimos años han estado marcados por una falta de voluntad descentralizadora desde las CCAA hacia los municipios. No obstante, esta falta de voluntad se ha paliado con una convivencia interinstitucional en época de bonanza económica, con financiación o subvenciones finalistas, en ocasiones, mediante concurrencia competitiva, asumiendo y desarrollando los municipios actividades que pudieran considerarse como competencias impropias. La crisis puede provocar un efecto de recentralización autonómica apoyada en el estrangulamiento financiero de actividades sectoriales locales y sobre un debate de duplicidades sin tener en cuenta el coste, la calidad de servicio, el impacto y especialmente no relegue nuevamente, el debate y establecimiento de un marco competencial y de autonomía financiera adecuado para las Corporaciones Locales.Davant la uniformitat d'una praxi econòmica global sobre la crisi, basat exclusivament en mesures restrictives, sorgeixen algunes veus qualificades que posen l'accent en el desenvolupament de polítiques tendents a la reactivació de l'economia des dels diversos àmbits territorials. Si aquest axioma el traslladem a les Corporacions Locals, podem comprovar que aquest debat no s'ha produït o s'ha diluït després del pragmatisme de la lògica de la reducció pressupostària. En aquest context, després d'una dilatada història en el desenvolupament de les economies locals, es deu, especilament en temps de crisis, prioritzar i legitimar internament les polítiques i programes que en aquesta matèria es puguin abordar des dels propis municipis i per extensió, des de les entitats locals. Això comporta un canvi de model i paradigma que prengui com a nucli de la seva estratègia el capital intel·lectual disponible, la identificació de nous negocis públics sota principis de sostenibilitat i el desenvolupament de microprojectes urbans que aprofundeixin a pal·liar l'efecte de la crisi des de la participació i el coneixement contextual i no signifiquin, en el seu conjunt, un cost d'oportunitat. Paral·lelament, aquests últims anys han estat marcats per una falta de voluntat descentralitzadora des de les CCAA cap als municipis. No obstant això, aquesta manca de voluntat s'ha pal·liat amb una convivència interinstitucional en època de bonança econòmica, amb finançament o subvencionis finalistes, en ocasions, mitjançant concurrència competitiva, assumint i desenvolupant els municipis activitats que poguessin considerar-se com a competències impròpies. La crisi pot provocar un efecte de recentralització autonòmica recolzada en l'asfíxia financera d'activitats sectorials locals i sobre un debat de duplicitats sense tenir en compte el cost, la qualitat de servei, l'impacte i que especialment no relegui novament, el debat i establiment d'un marc competencial i d'autonomia financera adequat per a les Corporacions Locals.Although the uniformity of the economic global crisis praxis, based mainly on restrictive measures, there are growing qualified voices which are highlighting the need of economic reactivation at different territorial levels. Moreover, there is not any evidence that the city councils are dealing with it axiom. In fact, the logic of cutting budgets has guided the politic and economic debate at local administration. In these context �] with recognizable history of local economy development�] we should prioritize and legitimize policies and programmes to be afforded by municipalities and local institutions. It entails both a model shift and a paradigmatic transformation. It means that the municipalities have to take into account the intellectual capital available, they also have to recognize new public business based on sustainability principles. Lastly, they should develop participative urban micro projects to recover the crisis that escape from the opportunity cost solutions. During the last years has been a lack of political wish to decentralize the matters from CCAA to municipalities. However, the unwillingness has been mitigated with an inter�]institutional cohabitation in an economic prosperity framework. The inter�]institutional collaboration has been built on subsidy policies that sometimes have been related with a competitive competition. This usually prompted the assumption of wrong matters by local authorities. The crisis situation puts the territories in risk to re�]centralize the policies because of the financial strangulation that they have been subdued. Also the debate about "duplicity" must not forget the cost, the impacts and the service quality issues of local policies because if we do that we are in danger to reject once again the debate both of territories competence framework and financial autonomy of local authorities