La progressio teleològica a través de la regressió arqueològica : l'antropologia de Paul Ricoeur

Aquest article ofereix un esforç de precisió i hermenèutica sobre les principals explicacions sobre el marc antropològic al voltant de la reflexió asistemàtica de Ricoeur sobre el tema que es refereix a les manifestacions humanes fonamentals: símbols, textos i l'acció. Per dur a terme aquesta tasca, es planteja un cercle hermenèutic entre la filosofia reflexiva i la filosofia de l'expressió: el subjecte, inaccessible en si, ha de ser capturat en les seves manifestacions; però al seu torn, la interpretació d'aquests, impulsa de forma obligatòria a una investigació sobre les seves condicions antropològiques i ontològiques. Es requereixen cinc punts per dibuixar el cercle hermenèutic: 1. El "jo" insubstancialitzat: El "jo" no ha de ser concebut com un objecte constituit, sinó com un procés dinàmic. L'hermenèutica sobre les principals mediacions humanes es converteixen en un imperatiu per al mètode fenomenològic. 2. La pre-reflexiva i els altres nivells de la intencionalitat: Ricoeur s'acosta a l'hermenèutica de Heidegger i de Gadamer per expressar la terra el Cogito al nivell pre-reflexiu que s'ha d'entendre com una síntesi intencional. 3. Una filosofia de la llibertat, que flueix entre dos pols: l'activitat i receptivitat, projectant-se més enllà de intel·lectualisme i l'existencialisme, i que es converteix en acriticisme tant l'idealisme i l'ateisme. 4. L'ésser humà, una inestabilitat ontològica entre la seva afirmació fonamental -nivell infinit- i la seva diferència existencial - nivell finit-. 5. L'ésser humà, autor d'una síntesi dialèctica: la progressió teleològica només es pot fer a través de regressió arqueològica, la imaginació pren un paper fonamental en aquest procés. El tractament d'aquests cinc punts conflueixen en tres estats principals que podrien ser entesos com la base de l'antropologia de Ricoeur: 1. El subjecte és capaç de conèixer-se a si mateix només a través de les seves pròpies manifestacions. 2. L'ésser humà és una constant tensió entre la Naturalesa i Absolut. 3. L'ésser humà fa una síntesi dialèctica de la progressió arqueològic