Canvi de rumb en filosofia de la ciència

El segle XX apareix filosòficament com un segle de gran dispersió i multiplicitat. Tanmatix, aquesta es pot reduir dràsticament: irracionalisme, sociologia i filosofia social, lògica i metodologia. Preocupació per l'existència i la vida dels homes, vinguda de la desconfiança en la racionalitat, la qual, però (no en podem prescindir), ha buscat refugi en la ciència i la tècnica. És la filosofia de la ciència. Abordada tradicionalment com a anàlisi lògica de les teries científiques, únic saber rigorós, s'ha vist ella també abocada a un atzucac: al segle XX la mateixa ciència ha esdevingut problemàtica (relativitat, física quantica; o Kuhn, Feyerabend). Es pot reduir la ciència a mera tècnica? Oblidar l'intent per esbrinar què ens diuen les seves equacions sobre el món i quedar-nos amb la seva aplicació? Apostar per un pensament «feble»? La mateixa ciència, i els mateixos científics (Hawking) semblen demanar al filòsof quelcom més. Sens dubte cal que el filòsof vagi més enllà de la mera lògia i, en diàleg amb la ciència, sense dogmatismes i sense complexos, fer de la filosofia de la ciència una nova filosofia de la naturalesa. Cal, de totes totes, decidir-se a tornar a fer filosofia