Les competències autonòmiques i locals en relació amb la gestió pública dels afers religiosos

La Constitució de 1978 significà un trencament amb el Règim franquista. La llibertat i la igualtat religioses, la no-confessionalitat i la cooperació amb les esglésies –especialment la Catòlica– foren els quatre principis inspiradors del nou model. Però el bloc legislatiu desenvolupador d’aquests principis s’elaborà d’esquenes a les Comunitats Autònomes. Ni la Llei orgànica 7/1980, de 5 de juliol, de llibertat religiosa (LOLR), ni els respectius Acords de cooperació amb la Santa Seu i les minories evangèlica, jueva i protestant van preveure el futur paper de les competències autonòmiques. Igualment, el model espanyol d’afers religiosos s’ha anat construint a través d’una legislació asimètrica i piramidal, fruit de l’opció bilateral Estat-confessions, la qual ha acabat prioritzant –en primer terme– l’estatus jurídic de l’Església catòlica i, després, el de les federacions protestant, jueva i musulmana, que no representen la totalitat de les esglésies i comunitats que conformen aquestes tres religions. El disseny centralista del dret eclesiàstic, però, no ha evitat que en el decurs d’aquests darrers anys –esperonats per la immigració extracomunitària i les demandes de les comunitats islàmiques– les Comunitats Autònomes i els municipis anessin assumint de motu proprio responsabilitats a l’hora de gestionar el desenvolupament dels Acords en els seus propis àmbits competencials. Una voluntat certament política, que es palesa a l’article 161 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (2006), i que incorpora per primera vegada competències en matèria d’entitats religioses. Tot amb tot, la rèmora centralista d’aquestes dècades ha portat cap a una gestió pública del pluralisme religiós caracteritzada per respostes parcials i descoordinades a l’hora de desenvolupar la LOLR i els Acords respectius