El passat i el present de la legislació lingüística a Catalunya

Simplement: cal conservar la Llei lingüística del 1983 o bé renovar-la de soca-rel? Aquesta pregunta, fins i tot, encara es plantejava al final de l’àrdua tasca de la ponència del català duta a terme pel grup de treball del Parlament català que, des del gener fins al desembre de 1997, va estar treballant en un nou projecte de llei lingüística per a la comunitat autònoma de Catalunya, que fos útil i capaç d’obtenir la majoria. Els parlamentaris van intentar, amb dificultat, recollir en un text legislatiu els diferents suggeriments dels grups socials i les propostes dels partits polítics. La dificultat de trobar un equilibri en l’ús del castellà i del català no era ni és nova, sinó que és quasi tan antiga com aquestes llengües. El rerefons del debat lingüístic en l’elaboració de la Llei de política lingüística (LPL), que encara es va poder aprovar en la darrera sessió plenària del Parlament de Catalunya, el 30 de desembre de 1997, es pot percebre en la història del bilingüisme a Catalunya i en la situació anterior als intents de normalització fins que es va aprovar la primera llei lingüística, la Llei de normalització lingüística de Catalunya (LNL), el 6 d’abril de 1983. Aquesta norma va configurar les arrels del debat lingüístic, que va ser primordial per discutir i formular el text legislatiu de la LPL. Els debats giraven a l’entorn de la dimensió del català en aquells àmbits en els quals, fins feia poc, el català no tenia res a fer en contra del castellà, com ara l’economia privada, la publicitat i la justícia. La batalla per l’etiquetatge de productes en català va degenerar, fins i tot, en un conflicte d’interessos i la Comissió Europea a Brussel·les hi va haver d’intervenir perquè dubtava de si la legislació espanyola era conforme al dret europeu respecte d’aquest punt. Manifestar-se inequívocament per l’etiquetatge en català també va situar la resta de l’economia general catalana davant d’una prova conflictiva, pel que fa a l’increment dels costos de producció derivats de l’etiquetatge en català. El problema es va reduir, a la fi, a la qüestió de si el català té les característiques d’una llengua oficial de la Comunitat Europea fàcil d’entendre per al consumidor. Pel que fa a aquest punt, l’article s’hi refereix de manera detallada i s’hi treballen les possibles línies d’argumentació. El debat lingüístic, amb motiu de la LPL, va estar influït, a més, pel desig d’enfortir la unitat lingüística del català dins dels Països Catalans per poder actuar a escala internacional. Per això es va sol·licitar a Andorra que millorés la situació del català mitjançant una llei lingüística més àmplia, que, fins i tot, preveiés quotes i sancions per a qui l’infringís