La repressió de llengües nacionals sota l'autoritarisme al segle XX: els casos d'Estònia i Catalunya

Els règims soviètic i franquista pretenien estendre la seva ideologia política, a Estònia i Catalunya, respectivament, al segle XX. Les llengües autòctones estaven controlades per mitjà de la censura i la repressió. És més, com a part de les seves ideologies, els líders d'ambdós extrems volien reemplaçar les llengües autòctones per les seves (el rus i el castellà) ja que aquestes formaven gran part del nou ordre que procuraven crear. Aquesta tesi compara i contrasta els diversos mètodes de control de llengua i de llenguatge, per demostrar que els estats multilingües centralitzats -qualsevol que en sigui la ideologia política- poden emprar sistemes sorprenentment semblants, deixant les comunitats lingüístiques privades del dret d'usar i desenvolupar les seves llengües pròpies. La majoria de gent no va fer cas del llenguatge públic oficial o de la seva ideologia en ambdós casos i es pot parlar de dos mons sociolingüístics a Estònia: un d'oficial i -sovietitzat-; i, l'altre, no oficial i de caràcter molt nacional (P. Vihalemm i Lauristin, 1997). Els catalans també van mantenir tenaçment el seu món cultural i lingüístic privat. L'efecte del control centralitzat en la cultura nacional i, per tant, també en la llengua, tanmateix, no s'ha d'oblidar: la tolerància lingüística amb persones de parla russa (en el cas estonià) i de parla castellana (en el cas català) fins i tot si ells parlen estonià o català es pot veure com a part de la continuació del "complex de minoria" (Druviete, 2003, pàg. 5) que es va formar durant el període autoritari. Per cert, aquest tipus d'acord lingüístic és menys freqüent a Estònia però encara existeix i a Catalunya sembla que és bastant habitual. L'omnipresència del control de l'Estat en camps (sòcio)lingüístics va tenir com a resultat «l'adaptació subconscient al patró cognitiu i conductual» imposat pel règim» (P. Vihalemm i Lauristin, 1997, pàg. 108)