Els drets lingüístics en el dret internacional

La normativa internacional sobre drets lingüístics és deficient. No hi ha cap instrument jurídic d’àmbit internacional que els contempli, només hi ha convenis parcials. A Europa el marc legal és millor que en altres zones del món, hi ha dos instruments importants elaborats al Consell d’Europa: el Conveni Marc de protecció de minories nacionals (1995) i la Carta Europea de les llengües regionals o minoritàries (1992). En aquests marcs legals es garanteix la llibertat lingüística a l’esfera privada. Els estats han de vetllar per protegir-la i han d’excloure les disposicions que restringeixin l’ús d’aquestes llengües en la vida econòmica i social. En l’àmbit de l’educació privada, els estats han d’afavorir l'ensenyament d’aquestes llengües però no estan obligats a finançar-lo. En la pública, dependrà de la demanda real, el volum de la minoria i les possibilitats de realització. En la justícia, l’acusat té dret a utilitzar la llengua pròpia amb traducció gratuïta només si no entén la llengua de l’audiència. També té el dret de presentar proves i documents en la llengua pròpia. Quant als mitjans de comunicació, s’afavorirà la premsa i es podrà plantejar una discriminació positiva en ràdio i televisió per facilitar la difusió d’aquestes llengües. En les relacions amb l’Administració, el ciutadà no pot exigir ser atès en la seva llengua. L’administració s’esforçarà, però, per usar la llengua minoritària si és molt present en una zona. Quant a la toponimia, s’intentarà conservar els topònims històrics, però això no en suposa un reconeixement oficial. En tots aquests aspectes la legislació és sovint poc precisa i deixa un ampli marge d’interpretació