La cooficialitat de llengües a l'Administració de justícia

El dret a emprar la llengua tant a nivell oral com escrit constitueix una manifestació més del dret a la llibertat d'expressió. Si aquesta llengua és cooficial en una comunitat autònoma, els seus ciutadans no solament tenen el dret d'utilitzar-la com a mitjà normal de comunicació amb l'Administració, sinó que poden exigir a tots els poders públics radicats en la seva comunitat —independentment de l'administració de la qual depenguin— que se'ls adrecin en la seva llengua. El deure de respectar la cooficialitat lingüística afecta, per tant, tota l'Administració autonòmica, les corporacions locals, l'Administració perifèrica de l'Estat, l'Administració de Justícia i la militar. La llengua i els drets lingüístics no poden ser causa de discriminació davant la llei. Entre aquests drets hi ha el dret a la informació en les llengües pròpies de les comunitats, com també el dret a expressar-se en qualsevol de les llengües oficials davant l'Administració de Justícia, sense que per això se'n pugui derivar un tractament discriminatori o bé indefensió. En aquest sentit, els ciutadans tenen també dret que l'Administració se'ls adreci i els respongui en la llengua que hagin triat d'expressar-se. Els drets lingüístics gaudeixen de protecció jurídica, i hi ha prou arguments constitucionals i jurídics que demostren que la conculcació del dret a emprar la llengua pròpia no solament és anticonstitucional, sinó que constitueix una vulneració dels drets fonamentals. Es per això que la defensa dels drets lingüístics gaudeix de les garanties civil, penal i contenciosa administrativa