Sergel a Nàpols i Pompeia: una estació artística a la foscor

Th is contribution considers eighteenth-century visits to the antiquarian collections in Naples in the context of recent accounts of neoclassical art, and in particular Andrei Pop’s reading of it through his introduction of the notion of “Neopaganism”. Th e article argues that visits to Portici and the excavations at Herculaneum and Pompeii have been improperly amalgamated with the Roman study journey undertaken by artists and tourists. Noting the novelty and excitement of the archeological fi ndings, but also the tight control on visitors and strict prohibition of any form of copy that signifi ed the “extraction” of images of the Neapolitan treasures, the article argues that artists’ visits to collections of antiquities must be treated as an anomaly in the study regime. Th e contribution draws from several records of visits, highlighting a small artists’ excursion that included the Swedish sculptor Johan Tobias Sergel. In such records, but also in Sergel’s sculpture, it fi nds evidence for the idea that Naples can be framed in terms of the budding fascination with a violent antiquity and with “natural” drives accompanying the rise of “Neopaganism” in the late 1760s. Th e intimate nature of some of the objects recovered, along with the dramatic relationship to the drama of sudden death and the sense of history having been “cancelled out” for the buried towns, made it diffi cult to sustain traditional attitudes of “admiration” for antique models.Aquesta contribució analitza la visita a les col·leccions d’antiguitats a Nàpols durant el segle xviii a partir d’una lectura creuada amb estudis recents de l’art neoclàssic, i en particular la interpretació que d’ell en fa Andrei Pop en introduir el seu concepte de «neopaganisme». L’article argumenta que les visites a Portici i a les excavacions d’Herculà i Pompeia s’han amalgamat de manera tendenciosa amb el viatge d’estudis d’artistes i turistes a Roma. Notant la novetat i la commoció creada per les troballes arqueològiques, però també l’estricte control sobre els visitants i la prohibició a tot tipus de còpia que permutés «extreure» imatges dels tresors napolitans, l’article argumenta que les visites dels artistes a les col·leccions d’antiguitats han de ser tractades com una anomalia en el règim d’estudi. La contribució es basa en diverses notes de visites, destacant una petita excursió d’artistes a la qual es va unir l’escultor suec Johann Tobias Sergel. Aquestes anotacions, però també l’escultura de Sergel, aporten una evidència que permet establir la hipòtesi que Nàpols es va convertir en sòl fèrtil per a la incipient fascinació per una antiguitat violenta i pels impulsos «naturals» que acompanyen el sorgiment del «neopaganisme» a la fi de la dècada de 1760. La naturalesa íntima d’alguns dels objectes recuperats, juntament amb l’associació dramàtica de la mort sobtada, així com la idea que la història no va transcórrer per a les ciutats ja soterrades, van fer difícil mantenir les actituds tradicionals d’«admiració» pels models antics