The political use of catalan cultural heritage after the Civil War

En el present article, tractarem, a nivell general, de la política al voltant del patrimoni cultural durant els primers anys de la postguerra i ens centrarem, en especial, en les gestions polítiques realitzades pel govern franquista per la recuperació i el retorn del patrimoni cultural català que havia estat evacuat a l’estranger durant la guerra. Un dels objectius principals de la política patrimonial del règim franquista en la primera etapa de la postguerra es va centrar en la utilització política del patrimoni cultural. Principalment va incidir recurrentment en la idea de que l’espoli, destrucció i pèrdua dels béns culturals durant la Guerra havia estat obra del govern de la República en exclusiva. Una segona fita important va ser la recuperació de manera immediata del patrimoni dipositat a l’estranger. Aquests dos aspectes van ser, podríem dir, més importants que la pròpia protecció del patrimoni perquè els reconeixia —a través de una gran política propagandística— com els únics “salvadors” del patrimoni i, per extensió, de tot allò que representava. Un discurs retòric que els va permetre la construcció d’un nou relat històric que va romandrà durant tota la dictadura.In this article, we will deal, in general, the policy related to cultural heritage during the first years of the post-war period and we will focus, in particular, on the political efforts made by the Francoist government for the recovery and Return of the Catalan cultural heritage that had been evacuated abroad during the war. One of the main objectives of the cultural heritage policy of the Franco regime in the first stage of the post-war focused on the political use of cultural heritage. Mainly it stressed, in a recurrent way, on the idea that the looting, destruction and loss of cultural heritage during the war had been made by the Government of the Republic exclusively. A second important objective was the immediate recovery of the heritage deposited abroad. These two aspects were, we might say, more important than the own protection of heritage because they were recognized —through a great propaganda policy— as the only “saviours” of the heritage and, by extension, of everything that it represented. A rhetorical discourse that allowed them to build a new historical narrative that will remain throughout the dictatorship