Evolució del dret de propietat respecte al deure de conservació en la legislació de sòl i urbanisme des de 1956 a 2018, de la triada clàssica a l'actuació sobre el medi urbà

Objetivo: El deber de conservación es uno de los deberes más incumplidos en nuestra sociedad por todos los agentes. Todo el mundo invoca derechos, pero ¿y los deberes? Por eso se precisa analizar el derecho de propiedad. Metodología: En el presente artículo se pretende analizar y demostrar que la evolución de la regulación cualitativa (alcance) y cuantitativa (límite) no han permanecido invariantes desde la Ley del Suelo de 1956, que tampoco es homogénea en las distintas leyes urbanísticas/autonómicas, ni se encuentran adaptadas a la regulación básica vigente del Estado sobre este instituto. Conclusiones: El derecho de propiedad y con él, el deber de conservación, es en la actualidad un reflejo de su función social, si bien resulta ampliamente ignorado e inaplicado en el mejor de los casos, incluso cuando el tejido urbano está mostrando claros indicios de estar llegando al final de su vida útil. Frente esta realidad, las recientes innovaciones legislativas permiten por primera vez articular las actuaciones de transformación urbanística y las edificatorias a través del deber de conservación, en el seno de las actuaciones sobre el medio urbano, que se regularon con motivo de la Ley 8/2013, de 26 de junio, de rehabilitación, regeneración y renovación urbanas. Originalidad: Por todo ello este trabajo, basado en el análisis legal histórico y normativo de valoraciones, tiene su interés en el contraste e incidencia de dichas regulaciones, para alcanzar indiciariamente a definir la potencialidad vigente de la misma, especialmente en el seno de las actuaciones sobre el medio urbano de regeneración y renovación urbanas.Objectius: El deure de conservació és un dels deures més incomplerts en la nostra societat per tots els agents. Tothom invoca drets, però i els deures? Per això es necessita analitzar el dret de propietat. Metodologia: En el present article es pretén analitzar i demostrar que l'evolució de la regulació qualitativa (abast) i quantitativa (límit) no han estat invariants des de la Llei del Sòl de 1956, que tampoc és homogènia en les diferents lleis urbanístiques / autonòmiques, ni es troben adaptades a la regulació bàsica vigent de l'Estat sobre aquest institut. Conclusions: El dret de propietat i amb ell, el deure de conservació, és en l'actualitat un reflex de la seva funció social, si bé resulta àmpliament ignorat i inaplicat en el millor dels casos, fins i tot quan el teixit urbà està mostrant clars indicis d'estar arribant al final de la seva vida útil. Front aquesta realitat, les recents innovacions legislatives permeten per primera vegada articular les actuacions de transformació urbanística i les edificatòries a través del deure de conservació, en el si de les actuacions sobre el medi urbà, que es van regular amb motiu de la Llei 8/2013, de 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes. Originalitat: Per tot això aquest treball, basat en l'anàlisi legal històric i normatiu de valoracions, té el seu interès en el contrast i incidència d'aquestes regulacions, per arribar indiciàriament a definir la potencialitat vigent de la mateixa, especialment en el si de les actuacions sobre el medi urbà de regeneració i renovació urbanes.Objective: Property conservation mandatory requirement is one of the most unfulfilled obligations by all the stakeholders of our society. Everyone invokes rights, but, what about obligations? That is why the right of property must be analyzed. Methodology: This article aims to analyze and demonstrate that the evolution of the qualitative (scope) and quantitative (limit) regulation of property has not remained invariant since the Land Law of 1956. At the same time, regional urban laws are not homogeneous amongst the different regional urban regulations, and they are not adapted to the current national urban law either. Conclusions: The right of property and with it, the conservation obligation, is currently an image of its social function, although it has been largely ignored and unapplied in the best of cases and even now when the urban fabric is showing clear signs of reaching the end of its life-cycle. Facing to this reality, the recent legislative innovations compiled in the Urban Rehabilitation, Regeneration and Renewal Act (2013), allow for the first time in the Spanish history, to articulate the actions of urban transformation regarding the obligation of property conservation. Originality: This article, based on the legal and valuation norms analysis, focuses upon in the contrast and incidence of these regulations, in order to primarily define the current potential of them, especially for the urban regeneration and renewal interventions.Peer Reviewe