La maduresa de l’autoconsciència. De Winsor McCay a Grant Morrison: variacions del metacòmic

Un dels elements comuns a la literatura i al còmic des de l’origen d’ambdós àmbits és la possibilitat de l’autoreferencialitat o, si apliquem el concepte a la narrativa, de la metaficció. Aquest element està present en la tradició del còmic des de l’obra de pioners com Winsor McCay o George Herriman fins a autors contemporanis com Grant Morrison, i s’ha manifestat de manera molt variada, bé en còmics sobre el món de la historieta (algunes novel·les gràfiques de Seth i de Dylan Horrocks en són força representatives) o com a arriscats exercicis metalingüístics amb finalitat teòrica, de la qual cosa és exemple el cas d’algunes obres de Scott McCloud.One of the common characteristics between literature and comics from the origins of both fields is the possibility of using auto-reference or what we would call, if applied to fiction, as metafiction. This element is present in comics’ tradition from pioneers such as Winsor McCay or George Herriman to contemporary authors such as Grant Morrison and it has been used in very varied ways, whether in graphic novels about authors and series (some works by Seth and by Dylan Horrocks are very representative of this trend) or even as metalingual and theoretical exercises, an example of which would be some books by Scott McCloud