El gest privat en pedra pública

Toni Vidal em fa l’honor de dar-me la paraula en inaugurar a Maó la seva exposició “Roques de Menorca”, i de veritat que no en tenc cap mereixement; només des de l’amistat de què ell em fa ofrena es pot explicar una decisió tan arriscada. (Per a ell.) Perquè què us puc dir jo, pobre de mi, sobre la meravella que se us desplega davant la vista? Ara mateix em sent com devia sentir-se, sal- vant totes les distàncies, que són moltes, George Sand davant de Chopin en aquells dies de febre creadora a Valldemossa: “–Sabia –diu l’escriptora france- sa– que mai no arribaria a reflectir les emocions humanes com ho feia ell. Constatava, i m’omplia de tristor, la inferioritat absoluta de les paraules davant el poder immens de les notes musicals”. Però a mi, constatar la insuficiència de les paraules ––especialment de les meves paraules–– per intentar explicar tot el valor artístic que aquesta mostra fotogràfica conté, no m’ompliria de tris- tor (més val que acceptem les limitacions pròpies!), si no fos pel fet de no poder estar a l’altura del que el moment exigeix