Aproximació a la didàctica de l'arqueologia experimental. Anàlisi de la seva aplicació a les comarques de la Selva i el Baix Penedés

Màster Oficial en Gestió del Patrimoni Cultural, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, curs: 2011-2012, Tutors: Dr. Francesc Xavier Hernández Cardona i Dra. Alba Ambròs PallarèsEl treball de recerca Aproximació a la didàctica de l’arqueologia experimental. Anàlisi en dues comarques de Catalunya (curs 2011-2012) pretén conèixer les característiques de la utilització didàctica de l’arqueologia experimental i de quina manera s’aplica en dues comarques de Catalunya (el Baix Penedès i la Selva) durant el curs 2011-2012. Es parteix de la idea que la didàctica de l'arqueologia experimental presenta una falta d’estructuració i concreció teòrica general i, per tant, falta una definició de la forma en què s’aplica en contextos educatius formals i no formals. Per això la recerca es planteja, en primer lloc, definir què és l’arqueologia experimental i de quina manera es pot aplicar didàcticament i, en segon lloc, quina utilització se’n fa en les comarques seleccionades des dels àmbits formals i no formals. La delimitació territorial, temporal i també educativa (en el cas de l’educació formal, ens centrarem en les propostes en l’educació secundària) es deu a què la recerca parteix de la participació, per part de l’autora, en dos projectes d’arqueologia i patrimoni vinculats a grups d’atenció a la diversitat, situats en docs instituts, un del Baix Penedès i un altre de la Selva. Aquestes dues iniciatives tenen característiques similars a nivell de plantejament de projecte i del grup d’alumnes participant; a més, incorporen activitats vinculades a l’arqueologia experimental i, per això, han estat la motivació principal per començar la recerca. El treball es divideix en dos apartats diferents. En la primera part de la investigació es procedeix a realitzar una recerca bibliogràfica per tal d’establir el marc teòric i l’estat de la qüestió de l’arqueologia experimental i la seva didàctica. S’ha definit, a partir de les aportacions de diversos especialistes, què és l’arqueologia experimental i què la defineix; a continuació s’han establert quines són les potencialitats didàctiques de l’arqueologia experimental, en quins contextos s’aplica i quines estratègies s’utilitzen per utilitzar-la. Finalment es presenten els principals equipaments patrimonials i educatius a Catalunya en què es tracta l’arqueologia experimental des d’un punt de vista educatiu. En la segona part de la recerca es duu a terme un treball de camp de tipus qualitatiu, en què s’analitza quina és la utilització didàctica de l’arqueologia experimental a La Selva i el Baix Penedès en els àmbits educatius no formal i formal. Per a la cerca de casos de l’àmbit no formal s’han tingut en compte els diferents museus i equipaments patrimonials de les dues comarques i s’ha buscat l’oferta educativa de cadascun d’ells per analitzar-les; per fer-ho s’ha utilitzat una pauta d’anàlisi específica adaptada de la proposta de Serrat (2006) i amb les aportacions de didactes i pedagogs.En relació a l’estudi de les accions educatives d’arqueologia experimental en l’educació formal, s’ha dividit en dues parts: d’una banda, l’estudi de les propostes en l’aula ordinària i, per l’altra, les d’atenció a la diversitat. Per conèixer les accions educatives del primer tipus hem procedit a realitzar entrevistes semidirigides al professorat dels centres on es realitzaven activitats vinculades a l’arqueologia i el patrimoni, per tal de conèixer com les plantejaven i com les van realitzar. Després s’ha realitzat un anàlisi del contingut de les dades per tal de sintetitzar-les. Pel què fa als casos d’atenció a la diversitat, s’han analitzat les programacions didàctiques de cadascun dels projectes per conèixer com es van plantejar les experiències i de quina manera es concebien les activitats d’arqueologia experimental. Un cop feta la recerca hem pogut constatar que l’arqueologia experimental es vincula estretament amb la investigació científica i l’ús del mètode experimental com a principals característiques i que, precisament per això, hi ha autors que consideren que les activitats de difusió i didàctica vinculades a l’arqueologia experimental no s’haurien d’incloure en aquesta denominació. Nosaltres hem considerat que calia distingir entre la ciència i el seu mètode i l’aplicació didàctica del mateix i, per tant, es podia utilitzar el terme “arqueologia experimental” per descriure aquestes accions. A més, per les característiques de la disciplina, hem pogut constatar que té una gran potencialitat didàctica i educativa.La investigació ha permès conèixer les característiques que defineixen la didàctica de l’arqueologia experimental, tant a nivell teòric com també en la seva aplicació pràctica, i ha permès plantejar noves possibilitats de recerca. D’una banda, ampliar la mostra i conèixer quina és l’aplicació d’aquestes accions en un context més ampli, per tal de conèixer les demandes del professorat i la seva valoració respecte aquestes activitats. D’altra banda es planteja realitzar una investigació sobre com es realitzen i quin és el grau d’aprenentatge dels participants en aquest tipus d’accions educatives vinculades a l’arqueologia experimental, per tal de valorar la seva eficàcia i poder millorar-ne la qualitat i l’adequació a les demandes dels sectors educatius actuals. Aquestes noves línies, juntament amb el foment de la recerca en el camp de la didàctica del patrimoni i de l’arqueologia, poden ajudar a millorar la qualitat de l’oferta didàctica actual dels equipaments patrimonials de Catalunya i, així, contribuir a oferir un millor servei a la majoria dels seus usuaris: el públic escolar