On ‘emotional education’: subjectivity and psychologization in late modernity

En aquest article analitzem un seguit de discursos que promouen l’“educació emocional” i que inclouen aportacions procedents de la psicologia positiva, les teories de la intel·ligència i les competències emocionals. Aquesta indagació permet explorar el tipus de subjecte que volen formar, els trets i les habilitats que es fomenten en els estudiants, així com la manera com es conceben les emocions i les formes de treballar-hi. Com a hipòtesi, considerem que uns tals discursos s’emmarquen en el que alguns autors anomenen “ethos terapèutic”, el qual postula que per mitjà del coneixement i la gestió de les emocions pròpies és possible treure’n profit de cara a assolir l’èxit i el benestar emocional; alhora, pel fet de posar el focus en l’individu i en el desenvolupament de competències específiques, aquestes perspectives deixen de banda les condicions institucionals, socioeconòmiques i culturals i, doncs, subestimen el caràcter relacional de l’emocionalitat de les persones, tant en general com en els espais educatius. Com a cloenda, plantegem una sèrie d’interrogants respecte a la relació entre aquestes visions i les implicacions que tenen si s’implanten en el treball amb nens i joves, així com la seva relació amb els processos de desigualtat socioeducativa.En el presente artículo se analiza una serie de discursos que promueven la “educación emocional”, los cuales retoman aportes de la psicología positiva, las teorías de la inteligencia y las competencias emocionales. Esta indagación permite explorar el tipo de sujeto que buscan formar, las características y habilidades que se fomentan en los estudiantes, así como el modo en que se conciben las emociones y las formas de trabajar con ellas. A modo de hipótesis, consideramos que estos discursos se enmarcan en lo que algunos autores denominan “ethos terapéutico”, el cual postula que por medio del conocimiento y manejo de las propias emociones es posible sacar provecho de ellas para alcanzar el éxito y el bienestar emocional; asimismo, al poner el foco en el individuo y el desarrollo de competencias específicas, estas posturas dejan en la sombra las condiciones institucionales, socioeconómicas y culturales, subestimando el carácter relacional de la emocionalidad de las personas, tanto en general como en los espacios educativos. A modo de cierre, se plantea una serie de interrogantes acerca de la relación entre estas posturas y las implicancias de su implementación para el trabajo con niños y jóvenes, así como su relación con los procesos de desigualdad socioeducativa.This paper analyzes a series of discourses that promote the so called "emotional education", which rely on contributions from positive psychology, theories of intelligence and emotional competences. This inquiry enables exploration of the type of subject these discourses seek to shape, the characteristics and abilities promoted among students, as well as the way emotions are conceived and manners to deal with them. The paper hypothesizes that these discourses are part of what some authors refer to as "therapeutic ethos", which postulates that through knowing and managing one's emotions it is possible to take advantage of them in order to achieve success and emotional well-being. Additionally, this paper holds the view that by focusing on the individual and the development of specific competences, these approaches leave in the shadows institutional, socioeconomic and cultural conditions, therefore overlooking the relational nature of individuals’ emotions, both in general and in educational settings in particular. The paper concludes with a series of questions about the relationship between these approaches and the implications of their implementation when working with children and young people, as well as about their connection with processes of socio-educational inequality