La utilització política del patrimoni cultural català després de la Guerra Civil

En el present article, tractarem, a nivell general, de la política al voltant del patrimoni cultural durant els primers anys de la postguerra i ens centrarem, en especial, en les gestions polítiques realitzades pel govern franquista per la recuperació i el retorn del patrimoni cultural català que havia estat evacuat a l’estranger durant la guerra.Un dels objectius principals de la política patrimonial del règim franquista en la primera etapa de la postguerra es va centrar en la utilització política del patrimoni cultural. Principalment va incidir recurrentment en la idea de que l’espoli, destrucció i pèrdua dels béns culturals durant la Guerra havia estat obra del govern de la República en exclusiva. Una segona fita important va ser la recuperació de manera immediata del patrimoni dipositat a l’estranger. Aquests dos aspectes van ser, podríem dir, més importants que la pròpia protecció del patrimoni perquè els reconeixia —a través de una gran política propagandística— com els únics “salvadors” del patrimoni i, per extensió, de tot allò que representava. Un discurs retòric que els va permetre la construcció d’un nou relat històric que va romandrà durant tota la dictadura