El Joc popular i tradicional als segles XVI i XVII: revisió des d'una perspectiva taxonòmica

This article aims to provide food for thought on popular and traditional games based on a review of different documentary and iconographic collections of the recreational culture of the 16TH and 17TH Centuries. The text addresses the study of play and games from an unusual standpoint, namely plotting the recreational forms of the epoch, examining how authors from different sources addressed their systematisation. The different classifications reflect the degree of theorization attained by games and play one of the most widespread recreational practices during the Renaissance and the Baroque periods in order to achieve the role it was to play in society. Games and play, once regarded as the worst of all vices, associated with immorality and idleness, would go on to be widely reviewed from the moral standpoint. Christian morality, based on Aristotle's eutropely and the Thomist thesis, sought to legitimise it in order to redirect it towards its own arena. It was then that games of childhood and youth became part of its school programmes and regulations, particularly with a view to controlling and regulating recreational manifestations at a time when a distinction was being made between children's and adult's games. The formulation of games and play as a pedagogical resource was still very far off, and would not take place until the 18TH and 19TH Centuries, when the rupture between the recreational manifestations of childhood and the adult world was consolidated.En aquest article es pretén reflexionar al voltant del joc popular i tradicional a partir de la revisió de diverses fonts documentals i iconogràfiques de la cultura lúdica dels segles XVI i XVII. El text contempla l'estudi del joc des d'una òptica inusual que no és altra que la de resseguir les manifestacions lúdiques de l'època atenent a la manera amb la qual autors de distinta procedència pretengueren la seva sistematització. Les variades classificacions són un reflex del grau de teorització que assolirà el joc una de les pràctiques d'oci més esteses durant el Renaixement i l'època barroca per tal de determinar el paper que havia d'ocupar en la societat. El joc, que havia estat considerat el pitjor de tots els vicis i s'havia associat a la immoralitat i l'ociositat, seria abastament revisat des d'un criteri moral. La seva licitació, fonamentada en l'eutropèlia aristotèlica i la tesi tomista, fou el camí que va emprendre la moral cristiana per tal de reconduir-lo a la seva esfera. Fou aleshores quan els jocs de la infància i de la joventut entraren a formar part dels seus programes i reglaments escolars, sobretot amb l'ànim de controlar i regular les manifestacions lúdiques en un moment en què es començava a diferenciar els jocs dels infants i dels adults. La formulació del joc com a recurs pedagògic quedava encara molt lluny, ja que no es produiria fins als segles XVIII i XIX, quan es va consolidar la ruptura entre les manifestacions lúdiques de la infància i del món adult