La representació simbòlica del cos humà: sobre la intuïció, les imatges i d'allò que no és el cos

[cat] Hi ha tres preguntes cabdals, com són ¿Què ha de ser aquest treball? i perquè? ¿Què se suposa que ha de validar? i ¿on? i, ¿què ha de tractar? i ¿com? Sembla que a primer cop d’ull, fóra de lloc posar-se aquestes qüestions, més enllà d’un plantejament metodològic, però si els volem donar resposta, la cosa canvia i aleshores la interrogació sobre el propi treball passa a ser part no gens menyspreable del mateix treball. No obstant les tres preguntes són resultant d’una pregunta inicial que tractaria de com abordar el tema i de com dir el que intuïm què volen dir, de fet allò que de dins surt a l’encontre. A la primera qüestió de ¿què ha de ser aquest treball? La primera reacció és buscar antecedents. ¡No n’hi ha! Ens referim, com és lògic, a la tipologia del treball, no tan sols a lla temàtica. Certament no hi ha tradició de tesis doctoral des d’una Facultat de Belles Arts. Això vol dir que aquesta tradició tot just s’acaba d’inaugurar i ho ha fet posant-nos sobre la taula quina és l’especificitat dels seus continguts i la secular qüestió de la teoria i la pràctica, i per extensió l’estranya dicotomia entre tesis teòriques i tesis pràctiques. Com a reflex de qüestions molt més profundes que plantegen quina cosa és l’experiència de l’art, el fenomen de la percepció i l’ontologia de la imatge. En el seu moment ja aprofundíem sobre la qüestió però ja avancem que un discurs sobre alguna cosa, ni que sigui sobre el propi discurs, és sempre teòric. Ara bé, caldrà veure els requisits mínim per accedir a la categoria de discurs i en el cas de Belles Arts, saber quin és el tipus que li escau i, en darrera instància, sobre què ha de tractar, no temàticament, sinó reflexivament. Caldrà veure també sobre quina mena d’equívocs i extrapolacions s’ha consolidat la dicotomia temàtica