Tendencias demográficas recientes en Cataluña y su repercusión territorial

Après vingt-cinq ans d'une croissance démographique exubérante, la Catalogne a connu un brusque changement: la nupcialité et la natalité sont tombées à près de la moitié du niveau de 1975 en l'espace de sis ans, alors que le solde migratoire, qui apportait près de 100.000 immigrants dans les bonnes annés de la decénie soixante est tombé à -17.000 en 1982. On est ainsi passé d'un acroissement annuel moyen de 2,5 % entre 1950 et 1975 (ce qui a provoqué un doublement de la population en vint-cinq ans, comme au Tiers Monde) à un acroissement de 0,15 %en 1982, c'est à dire, une sorte d' "accroissement zéro". En 1982, la Catalogne a gagné seulement 10.000 habitants; il sufirait donc d'une legère augmentation de l'émigration de retour, accompagnée d'une gripe comme celle de 1971 ou 1973 pour que le solde devienne négatif. La chute de la natalité a peut-être touché à sa fin et il se peut bien que les naissances se stabilisent à un niveau legèrement supérieur à l'actuel; néanmoins, cela ne sufira pas à faire augmenter sensiblement l'accroissement naturel, car le taux de mortalité risque très fort d'augmenter à cause de l'inévitable et rapide vieillissement de la population. En ce qui concerne la distribution de la population sur le territoire, on observe, d'un côté, le maintien de différences très accentuées, tant en ce qui touche le mouvement naturel comme le mouvement migratoire. De l'autre côté, il paraît que le processus de différentiation démographique se soit arrêté et tende même i s'invertir; en effet, les valeurs les plus élévés tendent à diminuer alors que les plus faibles augmentent. Il en resulte une continuation du phénomène de concentration territoriale observé depuis longue date, mais au relenti. Finalement. on signale que l'absence de croissance et la rareté des mouvements migratoires, ainsi que la présence d'une proportion inhabituellement élévée de ieunes de 15 a 25 ans. sont des conditions qui rendent souhaitable (et peut-être nécessaire) l'élaboration et l'application d'une politique de population territorialment orientée.After twenty-five years of exceptionally rapid population growth in Catalonia, a sudden change has occurred: marriage and birth rates have fallen to almost half the 1975 figures in the space of six years, while the net rates of migration fell from almost 100.000 immigrants per annum in the peak years of the sixties, to 17.000 in 1982. As a result, annual population increase dropped from an average of 2,25 % between 1950 and 1975 (which represented the doubling of population in twenty-five years, as in Third World countries) to 0,15 % in 1982 (which is practically stationary growth). In 1982, population increase in Catalonia amounted to a meagre total. of 10.000 inhabitants. Hence, a slight increase in return migratory movements to places of origin, or an influenza epidemic such as those which ocurred in 1971 and 1973 would be suficient to register negative growth rates. Birth rates have possibly reached an all-time minimum, and may well stabilize off at a slightly higher level than at present. Nevertheless, that would not be suficient to register a noteworthy recovery of net population increase, because of a probable increase in death rates due to the rapid and inevitable aging of the population. Also noteworthy is the continuing existence of considerable areal variations in both natural and migratory population growth rates within Catalonia. However, in the five year period between 1975 and 1981, not only do these demographic variations appear to have come to a standstill, but also there are symptoms of a tendency to converge. Certainly, the highest rates tend to diminish, and the lowest to increase. The long-established process of spatial concentration continues, but the pace has slackened. Finally, the coincidence of almost non-existent population growth and migration together with the remarkably large number of young people (between 15 and 25 years of age) make it advisable (and perhaps even necessary) to put a regionally oriented population policy into practice.La situació demogràfica a Catalunya ha capgirat bruscament a partir de l'any 1917, després de vint-i-cinc anys d'un creixement poblacional exuberant. La nupcialitat i la natalitat han caigut a prop de la meitat entre 1975 i 1982 i el saldo migratori, que fou de prop de 100.000 immigrants nets en els moments àlgids dels anys seixanta, ha caigut fins a la xifra de -17.000 l'any 1982. S'ha passat així d'un creixement anual mig del 2,25 %, entre 1950 i 1975, a un 0,15 % de creixement total l'any 1982; és a dir, que s'ha passat d'uns índexs de creixement més aviat propis del Tercer Món (duplicant la població cada vinti-cinc anys) a un nivell assimilable al tan polèmic acreixement zero. L'any 1982, l'increment total va ser de 10.000 persones; això és dir que, a qualsevol moment, en virtut d'un lleuger augment del retorn d'immigrants o d'una epidèmia gripal semblant a les de 1971 o 1973, el creixement total pot fer-se negatiu. No cal veure-ho com una catàstrofe però sí cal prendre consciència que ens trobem davant una situació d'estancament demogràfic amb tendència cap a la regressió. La natalitat pot molt bé haver tocat fons i estabilitzar-se a nivells lleugerament superiors als actuals, però això no afectarà gaire al creixement natural degut al probable augment de la taxa de mortalitat en els anys a venir, sota els efectes del progressiu envelliment de la població. Pel que fa a la distribució territorial de la població, s'observa, per una banda, el manteniment d'accentuades difertncies de creixement, tant natural com migratori; per altra banda, en el quinquenni 1975-1981 sembla haver-se trencat la tendència a la diferenciació, i s'observa una evolució de tipus convergent: els valors més elevats tendeixen a disminuir i els més reduïts a créixer. En resulta una continuació del procés de concentració territorial, però a un ritme molt més lent del que hauria resultat de la continuació de les tendències anteriors. Finalment, s'assenyala que la coincidència dels baixos indexs de creixement i mobilitat i del elevat nombre de joves crea les bases (i la necessitat) d'una política de població de caire territorial