Els historiadors vuitcentistes de Barcelona i el 1714. Un plat difícil de pair

A les Memorias históricas d’Antonide Capmany (1779), la històriade Barcelona i de Catalunya apareixdividida entre un «passat» centrat enuna gloriosa Baixa Edat Mitjana i un«present» originat en la renaixençaeconòmica del segle XVIII. Respecteal tràngol que separa les dues èpoques–la caiguda de la ciutat en mansde Felip V el 1714–, l’èxit econòmicsubsegüent al cop va inclinar aquellhistoriador il·lustrat i els seus epígonsvuitcentistes –entre ells, Joan Illasi Vidal (1848), Andreu Avel·lí Pi iArimon (1850) i Josep Anton Llobet iVall-Llosera (1856)– a deixar en segonpla l’enyorança romàntica pels temps heroics, cada cop més estereotipada, ia acceptar la concentració del poderpolític com un peatge traumàtic peraccedir a la modernitat. El positivistaSalvador Sanpere i Miquel (1878),crític amb les estèrils idealitzacionsdel passat, va inaugurar un nou ciclehistoriogràfic que anuncia el pragmatismeconstructiu d’Enric Prat dela Riba, pare polític de la Catalunyacontemporània.